Sexe: Volar!

Posted on 7 gener 2010 by epashe.
Categories: General.

 

Joan Fuster m’ha fet recordar Martí Miquel i Pol i a Oliveiro Girondo.

La pornografia ens apropa moltísim als animals, ens recorda que som la mateixa espècie. Aquest tipus de cinema dona tota la importància a l’acte sexual (a la penetració), a allò reproductiu que realitza qualsevol animal mamífer. Però practicar sexe, compartir un moment tant intim en una  persona, no té tant a veure amb els animals, sentir el cos  de la teua parella prop, molt prop de tu, olorar-lo, acariciar-lo, besar-lo…tornar a olorar-lo, tornar a acariciar-lo, tornar a besar-lo…açò no és animal, no pot ser-ho.  Personalment pense que  Martí Miquel i Pol  i Oliveiro Girondo transmeten d’una forma genial  allò que vuic expressar:

“Espantapájaros” d’Oliveiro Girondo:

No se me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso sí! y en esto soy irreductible no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar. ¡Si no saben volar pierden el tiempo las que pretendan seducirme!

Esta fue y no otra la razón de que me enamorase, tan locamente, de María Luisa.

¿Qué me importaban sus labios por entregas y sus encelos sulfurosos? ¿Qué me importaban sus extremidades de palmípedo y sus miradas de pronóstico reservado?

¡María Luisa era una verdadera pluma!

Desde el amanecer volaba del dormitorio a la cocina, volaba del comedor a la despensa. Volando me preparaba el baño, la camisa. Volando realizaba sus compras, sus quehaceres

¡Con que impaciencia yo esperaba que volviese, volando, de algún paseo por los alrededores! Allí lejos, perdido entre las nubes, un puntito rosado. “¡María Luisa! ¡María Luisa!”… y a los pocos segundos, ya me abrazaba con sus piernas de pluma, para llevarme, volando, a cualquier parte.

Durante kilómetros de silencio planeábamos una caricia que nos aproximaba al paraíso; durante horas enteras nos anidábamos en una nube, como dos ángeles, y de repente, en tirabuzón, en hoja muerta, el aterrizaje forzoso de un espasmo.

¡Qué delicia la de tener una mujer tan ligera…, aunque nos haga ver, de vez en cuando, las estrellas! ¡Qué voluptuosidad la de pasarse los días entre las nubes… la de pasarse las noches de un solo vuelo!

Después de conocer una mujer etérea, ¿puede brindarnos alguna clase de atractivos una mujer terrestre? ¿Verdad que no hay una diferencia sustancial entre vivir con una vaca o con una mujer que tenga las nalgas a setenta y ocho centímetros del suelo?

Yo, por lo menos, soy incapaz de comprender la seducción de una mujer pedestre, y por más empeño que ponga en concebirlo, no me es posible ni tan siquiera imaginar que pueda hacerse el amor más que volando.

Estimada Marta de Miquel Martí i Pol:

Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós,
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora, rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l’extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te’m fas present i esclaten els colors.
L’arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.
 

 

Sexe com a font de plaer!  Gaudim de nosaltres i dels demés, del nostre cos i del dels  demés…fem-ho des del respecte, però  visquem-ho…volem!

Rellotge: tic-tac tic-tac

Posted on by epashe.
Categories: General.

 

Mai m’ha agradat dur rellotge, mai n’he dut. No m’agrada estar pendent del temps que passa.

Fins ara sempre li havia guanyat la batalla al rellotge, mai havia pogut recordar-me l’hora en que em trobava, però al veure que no podria fer-se amb mi a buscat reforços, un aliat: el telèfon mòbil. Aquest objecte m’ho ha ficat difícil quasi impossible. És més estic perdent la batalla. L’utilitze com un rellotge de butxaca.

Això si. Quan estic quasi apunt de morir el deixe oblidat  a casa o simplement l’apague.

Morir. Millor viure, no?

Posted on by epashe.
Categories: General.

 

“Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre u error.

El mal és que podriem dir això mateix respecte al fet de viure.” Joan Fuster.

 

Aquest a estat un dels escrit del llibre que més m’agrada i que més m’ha fet pensar. No he pensat en la mort física d’una persona, sinó en la mot espiritual , en deixar morir l’esperit que ens caracteritza, el que ens fa avançar, que ens fa ser qui som.

El que no m’agrada (ho senc Fuster) és que està redactat de forma negativa: La mort, morir. Jo m’he atrevit a canviar-ho i demane perdó per haver-ho fet.  Pense que  l’essència i el que vol transmetre Joan Fuster no és perd, però la redacció és positiva: La vida, viure. 

La cosa quedaria més o menys així:

“Nàixer massa jove és un encert.  Nàixer massa vell, també. En general, nàixer és sempre un encert.

El mal seria dir això mateix respecte al fet de morir”´

Perdonar o no

Posted on by epashe.
Categories: General.

Demanar perdó i perdonar són dos qüestions difícil de resoldre.

Demanar perdó no és fàcil.  L’orgull personal ajuda a llevar importància a l’ofensa realitzada cap a altra persona. En aquest cas, la reflexió de l’ ofensa és clau per arribar a demanar perdó o no fer-ho (a no ser que succeeixa una nova situació que el porte a fer-ho). Reflexionar per adonar-se de la importància de l’ofensa realitzada, i de la necessitat de perdonar per sentir-se  bé amb nosaltres mateixos. Però per a perdonar cal ser infidel al nostre orgull, cal deixar-lo de banda. Les vegades que li som fidels no solem  demanar perdó. El nostre orgull (ja siga per que no ens cau bé la persona ofesa, no ens agrada o no tinguem una relació molt propera) transforma els fets. Lleva importància a l’ofensa i inclús carrega de culpa a la persona ofesa , acabant pensant que no va hi haure cap ofensa, que va ser mínima o inevitable.

Quan som nosaltres les persones ofeses  ens poden passar dos coses: reaccionar o no. La reacció amb la violència no ens fa esperar res de l’altra persona. No ens fa creure que algun dia ens demanarà perdó (nosaltres al compensar el fet amb la violència ja “estem tranquils”). Però qualsevol reacció que no tinga a veure amb la violència farà creure, esperar o  desitjar que algun dia ens demanaran perdó. Si ho fan, el nostre orgull tornarà a treballar per acceptar aquest perdó o no.

Però podem estar indiferents davant una ofensa greu? Joan Fuster defensa que si. A més a més diu que  l’arma per aconseguir-ho és la indiferència. Jo per contra pense que no. Podem arribar a oblidar, inclús perdonar,  però l’ofensa greu afecta per molta indiferència que utilitzes.

Per què arribem a perdonar una ofensa, un acte, o un fet greu? Cada u sabrà…

Un joc: Mentir

Posted on by epashe.
Categories: General.

Un joc: Mentir

La persona mentidera és aquella que li agrada el joc d’alt risc:

Mentir, a vegades, t’ajuda a aconseguir xicotets avantatges però, quasi sempre,  et fa pegar grans trompades.

Avarícia: És curiós que la malaltia de l’avarícia la sofreixen els que més anticossos tenen.

Posted on by epashe.
Categories: General.

 

 Coincidisc  amb el pensament de Joan Fuster quan descriu a la persona avariciosa. Quan parla dels instints possessoris per  les monedes, del famolenc, del agarrat que es resisteix a desfer-se dels diners…També coincidisc  quan diferència l’avar per les monedes i els bitllets. Però pense, que l’avarícia és una actitud més que una relació directa amb la moneda…una actitud egoista que no deixa mirar més enllà dels propis ulls:  No donar per no deixar de tindre; engrandir les pròpies possessions sense tindre cap mirament cap a  la persona que tens al costat; satisfer ràpidament les nostres necessitats; no diferenciar el que és teu del que és de tots…

Actitud educable de ben joves. Hi ha xiquets que han aprés a compartir les pròpies possessions, altres no. La majoria de xiquets que comparteixen sense cap obligació, perquè els ix del cor, no solen tindre moltes o grans possessions (  joguets). Pel contrari les persones més avaricioses les solem trobar a les famílies amb un nivell econòmic mitja i mitja-alt. Açò ho podem entendre si pensem en el que han vist els xiquets de pares rics durant la seua infantesa: luxe, diners, cotxes, regals, menjar abundant… també si pensem en el que han vist els xiquets de pares de classe mitjana amb ànsia de tindre més diners (actitud d’avarícia  cap als diner).  Aquesta actitud no duu a cap lloc, allò material no engrandeix a la persona. Pel contrari els xiquets de famílies pobres han viscut rodejats de poques possessions materials raó per la que han tingut que compartir amb germans, cosins, amics el poquet que tenien. Raó per la qual aquest aspecte no ha estat ni està la cosa principal de la seua vida.

El fet  de no tindre eixe afany per aconseguir diners els dona una oportunitat.  L’oportunitat per aconseguir nodrir-se de valors. Valors que realment omplin a una persona.

L’actitud més generosa d’un avar és tindre la mateixa quantitat (de qualsevol cosa) que la persona que té al costat.

El FER dels estudiants

Posted on 10 desembre 2009 by epashe.
Categories: General.

Sempre fem – estem fent – alguna cosa distinta de la que estàvem obligats a fer. Joan Fuster.

És curiós veure com arriben els exàmens i cada vegada tinc més ordenada la meua cambra. És curiós veure com arriben els exàmens i cada vegada sorgeixen més “plans” amb amics o coneguts que fa temps que no veig. És curiós…olore  la meua roba i sent-ho un plaer inmens. És curiós les ganes que tinc per realitzar la neteja setmanal. És  curiós els dinarets i berenarets que ens preparem. És curios…Aquest feina m’agradaria fer-la tots els dies de l’any però, quan més a gust la faig és en època d’exàmens. La raó, deixar d’estudiar una estona, alguna horeta o alguna vesprada…
El pitjor de tot açò és que dos dies abans d’exàmens pense que puc recuperar el temps perdut.

Diccionari per ociosos. Eduardo Pascual

Posted on 19 novembre 2009 by epashe.
Categories: General.

 

 Un  llibre en forma de diccionari, dividit per  paraules, aquestes  ordenades alfabèticament.  Són les paraules, el que Joan Fuster va escriure  d’aquestes, allò que realment m’interessa, m’atrau.  Crec  en  la força  de les paraules… Una mateixa paraula pot tindre diferent força en diversos  contextos, situacions, moments…, i per a distintes  persones. La relació entre la paraula i una persona concreta dependrà de l’experiència viscuda en relació a aquesta. La paraula AMOR,  per exemple. No hi ha la mateixa atracció amb  la paraula amor, per  una persona que s’ha enamorat, que per  una persona que no ha viscut mai eixa experiència. L’atracció d’una paraula, és segur, diferent per a tots. Llegiré aquest llibre (les seues paraules)  per contraposar la seua visió amb la meua. La seua experiència amb la meua.